El pas del temps al món de l'art i l'obra de Navarro Llinares

Abans, en l'art calien uns quants segles per a passar d'un estil a un altre, inclús els períodes de transició podien abarcar desenes d'anys. Però això últimament ha canviat, els nous avanços tecnològics, la riquesa cultural i el fort compromís social d'alguns envers les fites hisòriques, ha provocat que la concepció de l'art haja canviat de manera increïble si comparem amb els segles passats. Aquesta revolució va esdevindre al segle XX, durant les avantguardes, en menys de trenta anys van sorgir un fum d'estils que van caracteritzar l'època (cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme, etc.). Això no vol dir que es trencara amb tot l'art vist fins aleshores, sinó que es va realitzar un canvi, una fusió entre les influències anteriors i les noves tècniques sorgides pels fets de l'època. En l'actualitat, aquesta diversitat d'estils segueix fins arribar al punt que en una mateixa sala d'exposició d'art actual, com la de l'Art Nostre a Banyeres, pots observar pintures, collages, jocs de llum, reproduccions de vídeo en fustes, etc. Es una diversitat tan clara que reflexa molt bé el que es la nostra cultura en sí, una cultura marcada per allò tradicional però també per les noves innovacions. Es veu molt bé aquesta fusió entre les influències antigues i el món actual en l'obra que analitzarem a continuació, en ella es barreja el gens innovador tema del pas del temps amb certs aparells propis de l'època en què vivim (altaveus, micròfons...).

Doncs bé, ens trobem davant una obra de Juan F. Navarro Llinares. S'anomena “Un objeto casi imperceptible”. Aquesta obra no es tracta d'un quadre, ni d'una escultura, més bé es un conjunt d'objectes disposats de manera que tenen més importància iconogràficament parlant que en quant a forma. Està composta per una sèrie de rellotges, setze en concret, disposats en una paret en tres files de quatre. Al seu davant hi ha un micròfon de peu dirigit cap als rellotges, aquest micròfon està connectat a un altaveu que a la vegada està enganxat al corrent elèctric. I dit això, l'obra d'art en si ja està descrita, però la cosa no acaba ací.

Com ja hem dit abans, es tracta d'una obra que es caracteritza per la seua importància en quant a la iconografia i el simbolisme, simplement hem de parar-nos a mirar-la una estona, aleshores no tardarem a adonar-nos de tot el que aquest conjunt d'objectes suposa. De fet, el títol de l'obra en si ja ens dona una pista, un objecte quasi imperceptible, quasi imperceptible però que a la llarga dóna uns resultats més que perceptibles: el temps. El temps, què seria sinó? En el moment en que veiem un micròfon dirigit cap a una sèrie de rellotges i connectat a un amplificador veiem el pas del temps. Eixe element abstracte que tant influeix en les nostres vides a la llarga però de l'aparença del qual sembla que no ens percatem durant el dia a dia. Doncs bé, l'autor d'aquesta disposició d'objectes ha volgut evitar que ens oblidem del pas del temps; encara que a vegades l'ignorem, aquest sempre està ací, al nostre voltant sense abandonar-nos fins que ens arribe l'hora. El que ha pretés Navarro Llinares és pujar-li veu al temps (servint-se de la metàfora del soroll dels rellotges) per a que així siguem sempre conscients de la presència d'aquest i a la vegada conscients de la seua rellevància. Davant això, tots podem pensar que l'actitud de l'autor es prou malèvola (ens està recordant que arriba un moment en que tot finalitza i morim), més bé, jo diria que és realista i pot resultar productiva: ens esforcem per tapar un temps que va passant, l'ignorem comprant-nos cremes anti-edat i fent-nos operacions estètiques, però arriba un moment en que no es pot ignorar més. Per això pense que l'autor és directe i clar en aquesta obra: no ignoreu el temps, sempre està ací, no podeu combatre'l, a tot cas, gaudiu-lo. Per tant, pense que la finalitat de qualsevol obra d'art que tracte del pas del temps és: o amargar-se més la vida i caure en un profund desencís de viure o preocupar-se per gaudir-la i aprofitar-la tenint sempre present que és efímera. Això suposa que la interpretació de les obres d'art que giren entorn a la temàtica del pas del temps siga molt subjectiva ja que depèn de com es la persona que contempla l'obra i del context social en què es veu immersa. No obstant reitere que des del meu punt de vista l'obra és més una advertència (el temps passa i s'ha d'aprofitar) que una amenaça (aneu a acabar tots morts en menys del que us espereu).

Dit tot això passarem a analitzar la presència de la temàtica del pas del temps en certes obres d'art al llarg de la història per tal de deixar més clara l'explicació sobre l'obra de Juan F. Navarro Miralles. El tractament del pas del temps al món de l'art va aparèixer amb el concepte de “vanitas”, paraula llatina que vol dir “vanitat”. La “vanitas” és un concepte que s'ha aplicat a una categoria particular de natura morta d'alt valor simbòlic i religiós que va tindre una especial importància durant el barroc. El seu nom, així com la seua concepció, es relacionen amb un paisatge de l'Eclesiastès “vanitas vanitatum, et omnia vanitas” (vanitat de vanitats, i tot és vanitat). El missatge de tot això és la inutilitat dels plaers mundans enfront la certesa de la mort, animant a l'adopció d'un punt de vista pessimista sobre la vida; per a transmetre'ns aquest missatge pintaven a les seues composicions calaveres, rellotges, flors músties, fruita passada, etc. Per exemple, a aquesta natura morta de Philippe de Champaigne hi ha pintada una calavera, un rellotge i una flor.

Després d'analitzar l'inici del tractament del pas del temps a certes pintures, passarem a parlar d'altres més actuals com per exemple: “Les tres edats de la dona” (1905) del modernista Gustav Klimt, obra en què es mostra la fugacitat del temps donant a conèixer les tres etapes de la vida. I obres pertinents a les avantguardes (esmentades anteriorment) com: el quadre cubista de Marcel Duchamp “Nu baixant les escales” (1911), en què se'ns mostra el pas del temps de manera que quan contemplem l'obra no veiem un nu estàtic sinó molts nus que denoten moviment. I el famós quadre pertinent al cubisme “La persistència de la memòria” (1931) de Salvador Dalí, pintura on apareix el tema dels rellotges que tant es relaciona amb l'obra de Navarro Miralles.

I ja per finalitzar, després d'haver comparat aquesta obra amb les seues possibles influències, sols ens queda destacar el valor cultural que l'exposició Art Nostre suposa. Ha acostat als banyeruts una xicoteta proporció d'art que és, com bé diu el nom de l'exposició, nostre, ja que prové de nombrosos artistes de la contornada que hauríem desconegut de no ser per l'exposició. Està molt bé que vulguen acostar el nostre art a pesar de no obtindre tant reconeixement com qualsevol altre, però això no vol dir que aquestes obres no tinguen una història al darrere i no siguen importants. Qualsevol obra d'art pot ser beneficiosa i pot fer reflexionar tothom, siga més reconeguda o menys. Acostar l'art autòcton al poble és més que beneficiós.