És evident que el cine no el fan solament les persones que participen en la realització d'una pel·lícula; el cine també el fem els espectadors. Es per això que considere el cine com un art subjectiu. Podem veure una pel·lícula que ens resulta meravellosa mentre que a un altre li pot semblar una pel·lícula més, sense donar-li gens d'importància. Està clar que un film es bo quan per unanimitat és escollit com a tal; no obstant, sempre hi ha la típica pel·lícula a la que no se li ha donat massa importància però que per a una persona és meravellosa. Va a ser per això una pel·lícula més dolenta que la que ha tingut més anomenada? Sens cap mena de dubte, no.
Si una pel·lícula ens ha semblat meravellosa és perquè ha connectat plenament amb nosaltres i s'ha adaptat a les nostres circumstàncies personals o inclús a les nostres aspiracions futures. Si una pel·lícula es capaç de fer reflexionar profundament a una persona sobre la seua vida i li incita a realitzar un canvi en aquesta és perquè és una molt bona pel·lícula, diguen els sondejos el que diguen.
Aquella sensació que experimentes en el moment que veus una pel·lícula que et provoca totes aquestes reflexions és meravellós, i sols aquell que ha passat per això sap a què em referisc (caldria destacar que aquesta sensació no sols s'experimenta gràcies al món del cinema ja que, abans de l'aparició d'aquest i encara en l'actualitat, la literatura ha estat un element de gran importància en quant al fet de fer reflexionar les persones). És impossible oblidar el dia que veus una d'aquestes pel·lícules. I ara, concretant, he de referir-me a la pel·lícula de Tim Burton “Big Fish”. Recorde la nit d'estiu que la vaig veure, i us preguntareu: què tindrà d'especial? Doncs, la veritat, no ho sé. Aparentment és una pel·lícula normal, conta una història, encara que d'una manera un tant estranya i per això curiosa, però al cap i a la fi és una història; no té més.
Per evitar que vos perdeu us diré que Big Fish és una pel·lícula que ens conta la vida d'un home a partir de les històries que li torna a contar al fill quan ja és vell. Aquestes històries estan caracteritzades per ser molt peculiars i per barrejar la realitat amb la ficció fins que arriba un punt en què l'espectador es desconcerta; és el més pur estil Tim Burton: narracions i imatges surrealistes que ens resulten estranyes i desconegudes, inclús tenebroses. Aquestes narracions resumixen la vida d'Edward Bloom, un home que no ha nascut per ser normal, és un peix gran a un món xicotet. I a partir de la metàfora del peix gran es construeix la història, una història de contínua superació que ve iniciada gràcies al coneixement del protagonista de com morirà. En el moment en que coneix açò gràcies a una bruixa aparta els riscos de la vida i fa tot allò que desitja sense por a morir. Abandona el seu poble, roman a Spectro, treballa al circ, va a la guerra i, com a la majoria de pel·lícules, s'enamora, però aquesta vegada d'una manera més peculiar. Després de viure tot això acaba fent nombrosos amics un tant fantàstics i estranys com un home llop, un gegant, unes germanes siameses, etc. Cal destacar en especial la importància que se li dona al poble d'Spectro, des del meu parèixer, amb aquest poble es fa una profunda crítica a la globalització: a l'inici de la pel·lícula Spectro és un poble feliç on el món exterior encara no ha fet massa acte de presència, és un poble idíl·lic on tanta bellesa i simpatia fan a vegades que resulte tot una mica estrany; però, anys després d'haver marxat, Edward Bloom torna a Spectro i es troba amb un poble totalment canviat on el món exterior ha fet acte de presència i els embargaments i la mancança de diners han provocat l'arruïnament del poble. Tot açò, i molt més, fan de Big Fish una pel·lícula magnífica, encara que amb tot el que puga escriure ací no serà suficient, s'ha de veure per saber a que em referisc.
Per tant, tinc l'esperança que tot aquell que veja Big Fish s'anime a seguir sempre endavant enfrontant tots els obstacles que trobe pel camí sense escollir sempre la opció més fàcil (però no per això la correcta) i no deixant que altres persones li influïsquen en el seu camí, per què, al cap i a la fi, la nostra vida, per damunt de tot, és nostra, i no tenim dret a quedar-nos atrapats i deixar estar els nostres somnis en allò que són: simples somnis, sols perquè altres persones ens nuguen; sinó que hem d'anar més enllà a buscar allò que ens done la plenitud i per tant, la felicitat. Què us penseu que va fer Edward Bloom sinó? Ell renuncià al seu petit poble, anà a veure món, ajudà a moltes persones, encontrà l'amor de la seua vida i, per damunt de tot, fou feliç.
No us promet una gran pel·lícula, bàsicament perquè allò interessant que pugeu trobar-li no es troba dins d'ella sinó dins de vosaltres. És plenament subjectiu per tant. No obstant i a pesar de tot, la recomane amb l'esperança que hi haja algú a qui li faça reflexionar tant com a mi en el seu dia i encara en l'actualitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario